QUANT DURARÀ?

Parlo de la famosa taula pel diàleg inaugurada amb gran pompa ahir i que, segons aquella ministra tan peculiar que fa ara de portaveu del gobierno de españa, ha de servir per discutir i aplicar la “agenda para el reencuentro” em sembla que en diuen.

De moment l’ocupant de la Moncloa va cobrant per endavant, primer va ser la investidura, avui serà el primer pas dels pressupostos, i anant fent.

La meva previsió és de que la taula durarà ni més ni menys que fins que els pressupostos estiguin definitivament aprovats; una vegada n’estiguin començaran a sortir problemes d’agenda, de coordinació, de transport o del que sigui, però aquestes reunions no aniran pas més enllà d’aquesta aprovació. I resultat?, doncs cap, ni un.

M’hi jugo un pèsol… i fins i tot dos!!!.

Agustí Vilella i Guasch

COMUNS

Sempre he considerat als dits “comuns” com a gent poc definida ideològicament i, sobretot, nacionalment.

Això va començar a canviar amb els inefables Franco (Rabell) i Coscubiela, anti-catalans acèrrims, amb idees segons ells molt d’esquerres i actes potser no tant i ara ho ha fet ja totalment i sense el més mínim complex amb l’assumció del poder al partit de l’Albiach, anti-catalana i pro-española sense dissimuls.

Si aquí hi afegim les declaracions cada vegada més descaradament unionistes de la senyora Colau, les seves aliances amb el socialista(?) Valls, o el salt sense xarxa del senyor Castells flamant ministro des de les seves posicions favorables al “dret a decidir” a una rotunda negativa a qualsevol plantejament en aquest sentit, queden ben clares les seves posicions.

I per acabar-ho d’adobar, rebla el clau la senyora Gala Pin també “comú” de pro, vividora a través d’una porta giratòria, faltaria més, en unes declaracions (en castellà per descomptat), en les que se’n fot directament de la nostra llengua: “Yo, cada mañana, me aseguro de coger los pronoms febles antes de salir de casa y meterlos en el bolso. Y practico la vocal neutra frente al espejo al salir de la ducha, pero aun así, creo que no cuelo. Ya explicarás cómo te lo montas tú”.

I encara hi ha qui té dubtes al respecte de a quina prestatgeria ha de classificar aquesta gent. Aneu dubtant però això sí, no us descuideu d’anar pagant.

Agustí Vilella i Guasch

AIXECADA DE CAMISA

La enèsima. I ja n’hem perdut el compte. Algú necessita més evidències per tenir clar que mani qui mani a Madrid amb molta sort només canvien una mica les formes (els “modus”, que dirien els nostres avis)?.

Amb l’extrema dreta (PP) si hi vas et jugues una rebuda amb morros, i un comiat amb un cop de porta als morros. Amb la dreta (PSOE), et reben amb una rialleta, l’ambient és més distès, t’acomiaden amb un copet a l’espatlla, i quan ets al carrer et dones compte de que surts igual o pitjor que quan has entrat.

Doncs pel que he vist i sentit, això és el que ha passat avui en la famosa “taula de diàleg” que s’ha perpetrat a La Moncloa: una aixecada de camisa més. I el que a mi, i suposo que a tants i tants de compatriotes meus m’indigna, és que uns personatges com els asseguts a aquella taula es riguin directament de tot un país.

Ah!, i si no us quadra el que dic, només cal que us llegiu el comunicat conjunt post-reunió. Gloriós.

 

EXPECTATIVES DE LA TAULA

Nul·les. Per a mí és així de curt i senzill. El govern español hi compareix com a torna pels vots d’esquerra per a la investidura, com a pagament avançat dels que necessita per als pressupostos i també com a operació d’imatge de cara a l’exterior.

El govern i els partits catalans hi van també més per qüestions d’imatge pròpia i per allò de que si uns hi van els altres no s’hi poden negar, que per convicció o per confiança en treure’n alguna cosa, que ja saben que no.

Els españols posaran damunt la taula els seus quaranta i escaig punts que ja van presentar fa uns quants dies i que són poc més que fum i coses que ja han promès, signat i incomplert manta vegades; els catalans hi posaran el dret d’autodeterminació i l’amnistia a més de ganes de que en surti alguna cosa o no, segons les perspectives políticas de cada partit. No hi haurà punts de confluència i no hi haurà acords significatius.

I llavors vé la part final: com ens ho pretendran vendre?, i ara parlo només dels catalans. Voldràn fer-nos creure que han aconseguit qui-sap-lo-què?, o seran honestos fins i tot amb si mateixos i ens diran la crua realitat?. Estem a poques hores de veure-ho però em sembla que l’actitud que adoptin tindrà més a veure amb el rèdit polític que uns i altres esperin treure de les explicacions, que no pas amb la realitat que hagin viscut a la famosa taula.

COSTA AVALL

I sense frens. Així és com va l’estado español en la seva deriva autoritària (m’ha sortit “deriva”!, una paraula molt estimada per l’extinta omnipotent vice-presidenta senyora Sáenz).

Arran dels permisos (que no alliberament!) dels presos polítics per anar a passar el cap de setmana a casa, per anar a fer voluntariat o concretament al Conseller Forn per anar a treballar, la fiscalia, que depèn jeràrquicament del govern (Sánchez dixit), demana que abans que se li apliqui aquest règim, cal un programa de tractament per complir la finalitat de “reeducar” Forn i fer que “interioritzi el respecte a la llei”.

No es donen compte del que diuen?; estan tan embogits que tant sel’s en dona?; no els fa venir esgarrifançes el mot “reeducar”?; no saben les barbaritats que s’han fet en aquest món sota aquest concepte?, les saben i ja els estan bé?, potser es deleixen per fer-les ells?.

Marxem si us plau, marxem d’aquest estat español cada vegada més indigne.

LLIBERTAT, AMNISTIA…

..I estatut d’autonomia, sí, en minúscules que es veu que alguns amb poc ja en tenen prou per anar tirant de la rifeta; la demanda de independència que fèiem tots en un moment determinat (sincerament i amb el cor a la mà la ciutadania, amb la boca petita i pel que es va veient a contra-cor per molts polítics) s’ha anat dil·luint i transformant, i ara l’objectiu s’ha convertit en la llibertat dels presos i exiliats, la fi de la repressió, i “poder governar degudament el dia a dia”.
Llibertat per als presos polítics i exiliats?, i tant!, no seré jo qui no la desitji i que no faci cada dia tot el que pugui i més per aconseguir-la, però només vindrà de la ma de la independència del país; fi de la repressió?, dic el mateix que per als presos polítics i exiliats; govern efectiu per governar degudament?, i tant!, però hem de preguntar: com?, administrant les engrunes que ens va deixant l’estado español i fer-ho sota el seu ferri control?, aquest és l’objectiu dels polítics?, malauradament sembla molt que sí.
Continuant fent preguntes: algú coneix alguna manera millor de governar que disposant de tot el que marxa del país via dèficit fiscal?, què podríem fer a Catalunya amb setze mil milions d’euros més cada any?, què podríem fer a Catalunya si totes les decisions es prenguessin aquí i basades només en les necessitats del nostre país?; doncs això i moltíssimes coses més, només poden venir i només vindran amb la independència.
Tinguem-ho doncs clar, deixem-nos d’històries, i no perdem de vista la que ha de ser la nostra meta: la independència.

ALGÚ HO HAURIA D’EXPLICAR

Fa temps que li dono voltes i no ho entenc. M’explico: arrel de la crisi que encara patim hi ha hagut molts milers de famílies que no han pogut pagar les quotes impossibles d’hipoteques impossibles per la compra dels seus habitatges a preus impossibles; llavors els bancs, molt seriosos(?) ells, van executar les hipoteques, en la majoria dels casos van desnonar els deutors deixant-los al carrer i endeutats de per vida i van assumir la possessió de les finques.

Fins aquí, per dur que sigui encara podria arribar a entendre-ho, el que ja no entenc és la continuació: les finques devaluades fins a límits ínfims han passat de mà en mà fins arribar als nomenats fons voltors que les han comprat a preus ridículs, pràcticament a pes.

Perquè als brillantíssims executius dels bancs no se’ls va ocórrer que potser suavitzant les condicions als deutors (reajustant terminis, baixant quotes, fent petites reduccions del capital degut, introduint períodes de carència…) aquests haurien pogut continuar pagant, serien a casa seva i les entitats haurien conservat tot o gairebé tot el valor nominal dels seus crèdits?.

No serà que l’operació, la global vull dir, era molt més sofisticada i perversa?; com per exemple omplir el mercat d’hipoteques intornables a la més petita crisi per executar-les amb pèrdues astronòmiques que de tota manera serien absorbides pels estats perquè el sistema bancari no s’esfondrés i fer arribar finalment aquests bens a preus rebentats als fons voltors que son d’ells mateixos o sigui dels bancs, dels seus accionistes o dels seus executius, i que encara que a valors molt baixos representen un benefici net perquè les pèrdues els les hem pagat entre tots, els mateixos desnonats inclosos?.

És que no s’entén perquè els bancs coneixent les capacitats econòmiques dels deutors i sabent que a la més mínima sotragada no podrien pagar concedien hipoteques per imports que superaven de llarg el valor de les finques -amb taxacions teledirigides per les pròpies entitats bancàries-, ja que els preus havien assolit, impulsats pels propis bancs com a propietaris o participants de moltes de les grans promotores, nivells absolutament demencials.

Tot això no ho veia ningú?, algú ho hauria d’explicar molt i molt bé. Dubto que ho facin.