Quan l’estado español va empresonar els nostres polítics i vam començar tots els moviments per demanar-ne l’alliberament (manis, llaços, esmorzars, vermuts, dinars, berenars, sopars, i tot el que calgués) en els que he participat sempre que he pogut, i hi participaré sempre que pugui i sense cap recança, vaig dir que ens estàvem desviant de l’objectiu que només podia ser un: la independència.
Vaig dir també que si no l’assolíem, els presos polítics es moririen de vells a les presons, perquè no tan sols no els atorgarien això del que en diuen “beneficis” penitenciaris, si no que quan s’acostessin les dates de finalització de les condemnes, alguna llei, disposició, decret o martingala es traurien de la màniga per canviar i allargar les condemnes. Malauradament, el senyor Marchena, aquests darrers dies m’ha començat a donar la raó.
Per tant, i perdoneu per la expressió, deixem-nos de “collonades” i fixem el rumb de totes les nostres accions cap a la independència, que la única situació que resoldrà totes les demés és aquesta; ep!, compteu fins a deu els que aneu a dir-me que no seran pas tot flors i violes i que de les fonts no en rajarà pas mel, sé perfectament que hi haurà moltes dificultats, moltes i grans, però si ens hi esforcem tots, ens en sortirem.
Agustí Vilella i Guasch