EL QUE ESCRIC

Vam fer un referèndum el dia 1 d’Octubre del 2.017, vam votar i el vam guanyar. Hi ha que en nega la validesa perquè entre altres coses, diuen, no es van donar les condicions per considerar-lo vàlid (són els mateixos que van fer el que van fer per que les condicions no es donessin); a més diuen que segons la constitució del seu país no se’n pot fer un altra.

Llavors n’hi ha d’altres, de fet la majoria, que enlloc de defensar el referèndum fet i el seu resultat, també diuen que se n’hauria de fer un altra, però pactat amb l’estat, quan saben perfectament que l’estat no ho pactarà mai, mani qui mani allà.

Dit tot això em pregunto: i perquè no fem una enquesta?; no a la població en general, si no als polítics amb carnet i de manera especial als que estan “en nòmina”, de qualsevol administració, del respectiu partit o dels dos a la vegada, que no és pas tan inusual. L’enquesta tindria una única pregunta que seria “vols la independència de Catalunya?”, a la que només es podria respondre “si” o “no” (es nota que no soc polític).

Perquè fer aquesta enquesta?, doncs perquè així la gent podríem saber amb qui ens “juguem els quartos” i si no ens convingués anar de la mà de qui anem, canviar de companys de viatge.

Mentre acabo l’escrit em dono compte que això no pot ser per que l’enquesta tindria un greu problema de fiabilitat: si està demostrat que la gent mentim a les enquestes, què no faran els polítics que això de mentir ja els ve de fàbrica?.

De la barra, de les penques, del menfotisme, de la dropada, de la manca de respecte per a unes institucions, per a una gent, per a un poble. Tot això i moltíssimes coses que qualificaria amb paraules molt més gruixudes és el que ha demostrat tenir aquella persona gris i desdibuixada, mancada de tota capacitat real, mancada de tot carisma, mancada de la més mínima empatia per als que tota la vida que li paguen el sou, és el que ha demostrat l’ex-president Montilla entrant en la nòmina d’una de les multinacionals que formen el nomenat “IBEX-35”.

I per si això no fos prou, com si no podés sobreviure amb el sou i altres prebendes d’ex-president!, al damunt tindrà els sants bemolls de “treballar” (perdoneu però les cometes m’han sortit de l’ànima) des del despatx oficial que, per ser el que és, li paguem entre tots i que entre unes i altres coses (lloguer, tres persones a la seva disposició, etc.) ens costa la minúcia d’uns 400.000€ cada any mentre aquest penques visqui.

Estic segur que en això no hi ha res il·legal, però per fer-ho s’ha de tenir “un fetge com una rajada”, que deien els vells del meu poble. Això no és riure’s de la gent, és fotre-se’n a la cara, és literalment pixar-se-li a sobre. Aquest paio és del partit aquell dels “100 años de honradez”, eh que si?. I la llengua viperina de l’Iceta no hi té res a dir a això?, i la senyora Granados?.

Per cert, tampoc he vist ni sentit gaires per no dir cap escarafall d’altres polítics, de cap color. Ja els està bé?, pensen que més val callar que potser un altra dia l’ocasió serà per a ells?.

Quina vergonya i quin fàstic tot plegat!!.

Les que ens dona la naturalesa. Tenim tendència a oblidar que som fràgils i que un temporal, un terratrèmol, l’erupció d’un volcà, en pocs instants pot engegar en orris impressionants obres d’enginyeria que ens enorgullien i havien costat grans quantitats de temps, diners i esforços.

Això en les grans magnituds, si baixem a l’infinitesimal potser és encara quan ho veiem més clar i per mostra tenim el maleït virus que, literalment, ens ha desmuntat el món en quatre dies; un petitíssim organisme que només es pot veure amb els més potents microscopis electrònics pot matar en poques hores milers de persones i obligar a la humanitat sencera a tancar-se a casa per protegir-se d’una cosa que no veu.

He pensat en això també perquè a mitjans de la setmana passada vaig anar a l’hort d’un amic a collir fruita i al cap de pocs moments de ser-hi vaig començar a sentir un veritable desfici a les cames: m’estaven picant els mosquits, eren d’aquells tan petits que és quasi impossible veure’ls; doncs aquestes bestioles que ni veiem, amb el seu agulló són capaces de traspassar la nostra per a ells gruixudíssima pell i inocular-nos el seu verí. I quina no deu ser la potència del verí quan la ínfima quantitat que injecten (quina quantitat pot injectar un insecte del que el seu pes deu ser una petitíssima fracció de gram?) provoca la reacció que provoca en un ésser comparativament tan enorme com un humà adult?, què ens provocaria si ens n’injectessin una quantitat una mica superior?.

Pot semblar una reflexió banal i segur que ho és, però de tant en tant pot ser que ens vagi bé pensar en aquestes coses i fer-nos tocar de peus a terra.

O venedor de fum, és el que és l’inefable president del govern d’españa, el tal Pedro Sánchez. Fa quinze dies va embolicar miserablement aquells “chicarrones” de Bildu , i ara ha enredat els d’ERC.

Ahir aquests anunciaven el pacte amb no sé quants punts d’acord i aquest matí en Sabrià deia a CatRàdio que lo de la renda bàsica o com es digui no anava en el paquet, que la taula de negociació estava pendent de fixar-ne data (ad calendas grecas?), però que això si, que a partir de la fase 3 ja podríem gestionar-nos solets (com les demés autonomies que hi accedeixin), o sigui, tot plegat una aixecada de camisa que déu-n’hi-do.

En Sánchez va pel camí de desmentir allò que em sembla que va ser  Lincoln qui ho va dir de que “no es pot enganyar sempre i a tothom”, i això no està a l’abast de qualsevol ni molt menys!; adaptant un tall de l’APM podríem dir que “é un hombre digno d’ammirá”. Si senyor!. El que és curiós és com hi cauen de quatre grapes uns i altres.

En una convulsa sessió parlamentària d’aquella inesborrable i terrible tardor del 2017, diferents diputats españols, impresentables i indignes, no per españols si no pel que van fer, es deien els uns als altres en el moment que els tocava torn de paraula “Dale, dale, que está floja” i “Dale, dale, que ésta llora” referint-se a la Presidenta Carme Forcadell que efectivament estava molt tocada per tot el que va haver d’aguantar aquells dies i aquells immorals volien aprofitar.

És una evidència que l’estat español trontolla per tot arreu, començant per “la más alta magistratura” assetjada per escàndols de tota mena i actuacions lamentables, govern dèbil i erràtic, economia en fallida, polítics dedicats a la lluita pel seient i el sou, corrupció a l’engròs, portes giratòries, forces de seguretat que van per lliure, separació de poders inexistent, imatge internacional sota terra, gestió lamentable de la crisi sanitària, trencament de pactes abans ni tan sols de posar-los en vigor; o sigui que està clar que, per dir-ho suau, “estan flojos”.

Doncs collem-los ara que estan fluixos (compte a l’hora de fer comparacions fàcils i sempre odioses, no és el mateix intentar collar un estat que una persona a la que, a més, has estat literalment torturant durant dies).

Què no necessitem per fer això?: no necessitem polítics que tinguin  (legítimament) por; que no vulguin Catalunya independent; que pensin en la cadira i en el sou; que pensin que “l’estelada pel míting i després al calaix, que cobro 6.000 euros i amb això no s’hi juga”; aquests ens els hem de treure del damunt, i mentre ho escric penso en tots els partits polítics que tenim que, encara que es proclamin no-sé-què, en el fons s’han convertit en immenses agències de col·locació i de intercanvi de “cromos” que el que tenen més lluny del seu pensament és la independència de Catalunya.

Què necessitem per fer-ho?: persones vàlides, que en tenim a munts; patriotes, que en tenim altres tants; capaces de pilotar el país (si han pilotat empreses, perquè no un Govern?); que els importi un rave la cadira i “els 6.000 €”; que tinguin dignitat, personal i de país; valentes. Persones que, per damunt de tot, estiguin disposades a treballar sense preguntar al del costat d’on ve o on va, que vulguin treballar unides deixant de banda els biaixos ideològics que hi pugui haver, tots junts ens en podem sortir, de fet, tots junts segur que ens en sortirem com quan hi anàvem, vam estar-ne a tocar.

Som-hi!.

En un escrit publicat avui, Oriol Junqueras i Pere Aragonès, han demanat reactivar “tan aviat com sigui possible” la taula de diàleg amb Catalunya; també diuen que “és necessari que el Gobierno de l’Estat recuperi la voluntat de diàleg i col·laboració entre institucions que va permetre la seva investidura” i, entre altres coses, han reclamat formar un front comú a Catalunya amb les formacions polítiques “que treballen pel progrés del país”.

Les dues primeres van adreçades a l’estat i francament em sembla que ells, millor que ningú, saben com negocia i com pacta españa, per tant(?); i la tercera proposta em sembla adreçada als “comuns” qui sap si amb la idea de fons de reeditar un tripartit de “progrés”.

Que gent provadament intel·ligent com en Junqueras i Aragonés facin aquestes propostes a aquestes alçades de la història per a mi és absolutament incomprensible i només hi veig, una vegada més, la intenció d’anar fent la “viu viu”, i qui dies passa legislatura que empeny.

Trec del calaix un escrit meu del 2018: “Vergonya em fa la classe política d’aquest país; hi ha una dita que diu que tot poble té els polítics que es mereix, però aquí falla: el poble de Catalunya no es mereix aquests polítics. Hem fet de tot, ho hem aguantat tot, ens hem expressat inequívocament a les urnes; què fan amb el nostre mandat?, passar-se’l pel folre pensant només en les seves politiquetes de curta volada; amb l’agreujant del ridícul que fem davant el món i, sobretot, davant el nostre enemic (és fàcil imaginar les cares de satisfacció que hi deu haver segons on). Em reafirmo en el que he dit més d’una vegada: som on som gràcies a la gent i als polítics sobrevinguts (no professionals), i arribarem on hem d’arribar amb la gent i amb els no professionals de la política. No podem confiar en els que “viuen” d’això, acaben posant pors, interessos, tàctiques partidistes… per davant dels interessos dels votants. Ah!, i que ningú no s’equivoqui: els presos no sortiran fins que no siguem independents.”

I tot plegat ho relligo amb una frase dita per un polític de primera línia i “independentista”:  “l’estelada pel míting i després al calaix, que cobro 6.000 euros i amb això no s’hi juga”.

Però sí que juguen amb la gent i amb el país. Vergonya!.

Ah!, si nomeno Junqueras i Aragonés no vol dir que l’escrit sigui anti ERC, és anti-polítics “de carrera”.

Després de estats d’alarma, confinaments, mesures absurdes i contradictòries, centralitzacions, bloqueigs de compres de material sanitari, menyspreu de les mesures proposades pel President Torra (i adoptant-les tard i malament), “mandos únicos”, “unidos.. no-sé-què”, etc., ara sembla que els venen les presses i, o molt m’equivoco, o en un parell de setmanes ho engegaran tot costa avall i ens empenyeran a tots cap al carrer, a deixar les mascaretes a casa, a anar a menjar paella i beure sangria, etc.

No m’ho trec de la màniga, l’inefable ministro Illa (aquell que sempre fa cara de: “i a mi que se m’hi ha perdut aquí?”), avui ha insinuat que es podrien accelerar les fases del desconfinament en funció de com evolucioni el virus, aquell que “no entiende de territorios”, segons les zones; d’altra banda la ministra Montero, aquella que sempre fa cara d’anar esverada, ha dit que treballen perquè la temporada turística pugui arrencar el més aviat possible, amb mesures de seguretat… o ves a saber.

I el decret d’alarma?, el senyor Illa diu que s’aplicarà on sigui necessari i el mínim temps possible perquè és una eina “asimètrica” i “flexible”; però no havíem(n) quedat que en tota aquesta “guerra” s’havia d’anar “unidos”?.

Més i més mostres del desori que és el gobierno de l’estado español.

Però no patiu, que mentre estem en aquestes mans, si alguna cosa pot sortir malament… hi sortirà.