EL QUE ESCRIC

 

La dita “classe política” ens costa molts (molts!) diners, entre els vistos i els no-vistos que, com les meigas, “haberlos haylos”, el cost és enorme, gairebé incalculable (per allò dels no-vistos).

Vagi per davant que no qüestiono ni la democràcia ni el sistema de partits, el que qüestiono, sense cap mena de dissimulació és si ens cal mantenir uns partits amb uns aparells elefantiàsics que són pures agències de col·locació i de repartiment i compensació de favors;  si ens cal mantenir uns polítics professionals que la immensa majoria no han fet en sa vida altra cosa que política si per això entenem intrigar, confabular, clavar ganivetades mentre esquiven les que els venen a ells, intentar mantenir el favor dels que manen per anar pujant, etc. etc.; i treballar per servir i ajudar a l’electorat i al país?, podria preguntar-se algú de bona fe, pregunta a la que qualsevol avesat a la política “de debò” respondria amb un: “ves amb què surt ara aquest!”.

Tot plegat, sovint un no pot deixar de plantejar-se: i aquest/a quina utilitat té per al país?; aquí hi podríem posar la major part dels noms de tot l’arc parlamentari, i moltíssims més dels que treballen als budells dels partits, que ningú no coneix i que, de cara al país i a la gent, encara són molt menys útils del poc que en són les cares conegudes.

Això, que podria ser interpretat un greu problema per al país (i ho és), al meu entendre encara és un problema més greu per als propis polítics perquè la gent ho veu i n’està cada dia més tipa i es produeix allò que un polític que podria entrar en aquestes consideracions va definir com a “desafecció”. Que en prenguin tots bona nota.

En Pedro Sánchez, president del gobierno d’españa, fent de “trilero” a la Rambla s’hauria fet d’or.

Just començar la legislatura va arribar el virus i va engegar a tocar cornetes i tambors, va palplantar els suports de medalles a les rodes de premsa, va “mobilitzar” (un nou concepte polític per no dir res) centenars de milers de milions d’euros que ningú no ha vist, ha continuat amb la seva pirotècnia político-financera i la gent sense veure ni un euro. Va re-centralitzar dràsticament l’estat amb conseqüències nefastes que ell s’ha encarregat de centrifugar cap a les “comunidades autónomas”. Ha convocat cada setmana reunions de Presidents autonòmics per limitar-se a dir-los el que ja havia dit el dia abans en roda de premsa i no fer ni cas del que li deien a ell.

Però on excel·leix és en els pactes amb altres formacions polítiques,  especialment amb ERC: només en el poc temps que es porta d’aquesta legislatura, els va enredar perquè l’investissin a canvi d’una taula de negociació de la que, de mala gana, en van fer una sessió que només va servir per dir que en farien més; la pandèmia el va ajudar a tirar la pilota endavant; van posar la taula pel proper més de juliol però avui inclòs, encara diuen que no poden fixar-ne la data exacta (ad calendas grecas?).

Va continuar quinzena a quinzena assegurant-se gairebé cada vegada els seus vots traient l’espantall de la dreta… amb la que acaba pactant, entre altres amb Ciudadanos que molt d’esquerres no semblen ser, i ERC aguantant el xàfec.

Per arrodonir la jugada, ara per pactar això de la “nova normalitat” o com n’hi diguin, hi afegiran el PP… conservant ERC a dintre (com un famós camarot), i ves que no hi facin pujar als de VOX tot retenint-hi als esquerrans.

Sent una mica maliciós es pot veure una múltiple jugada: s’assegura els pactes mentre desgasta bestialment ERC que ja no sap com explicar-ho i a més posa mala maror a dins de les files de l’independentisme; ni el Màgic Andreu, el Mag Lari i el Mago Pop junts ho farien millor.

Com deia al principi: és llest el paio; l’estrany és com els altres s’empassen gripaus d’aquesta mida sense ni mastegar!.

Als españols, als que manen de debò vull dir, els petarà l’estat, els petarà als morros, i els petarà més aviat que tard.

Quan se’ls va morir el seu enyorat dictador van aconseguir durant quaranta anys que semblés que havien aconseguit dissimular d’on venien, però ara tot se’ls precipita i els cau a trossos.

Econòmicament l’estat español està en fallida tècnica i no es pot recuperar. Però aquest encara és el problema menor perquè al cap i a la fi “només” són diners.

El que no té remei és que españa és un estat en fallida moral total. El tal emèrit se’n fot del mort i del que el vetlla (comissions, farres, putes, i ves a saber) emparat en la seva sagrada constitución que diuen que diu que les testes coronades poden fer el que els surti de les reials gònades amb total impunitat.

El tal “preparao”, que pel viatge de noces va marcar-se un tour mundial de super-luxe pagat amb diners sortits de ves a saber on, mentre deia als súbdits que feia una volta per les terres maquíssimes d’españa.

De les altes esferes del poder judicial més val no parlar-ne, que aquesta gent té la pell molt fina, ja sabem de quin peu calcen. El mateix podem dir dels cossos militars, paramilitars i policials: més val passar-hi de puntetes.

L’estat “profund”, o no tant profund, és qui mana de debò; només cal remenar una mica i partint del nom d’un ministro, director general, etc., sempre acaba sortint que és parent, amic, conegut o saludat de tota una corrua de personatges dels que, si vas fent el mateix et vas trobant amb el mateix “fenòmen”.

En l’àmbit polític, la cosa arriba a límits extrems amb diners cap als partits i cap als polítics; “portes giratòries” que giren i giren sense dissimulació ni vergonya; gent i gent “col·locada” a llocs de les administracions sovint creats “ad hominem”, moltes vegades prescindibles però ben pagats, etc. Un president de govern que menteix més que parla; ministres que, per variar, menteixen amb total desimboltura; ex-presidents als que no hi ha manera de investigar per actuacions de domini públic presumptament criminals; gestions delirants que passen sense cap reacció.

A més españa és un estat que està rebent un veritable devessall de resolucions contràries d’organismes internacionals de les que fa cas omís.

Tot això no pot durar gaire. Ha de petar, els petarà. No té remei.

Ah!, i mentrestant aquí TOTS els “nostres” polítics, enlloc de preparar-se per aprofitar aquesta situació, es van barallant per arreplegar les quatre engrunetes autonòmiques que els puguin caure. Vergonyós.

Avui he vist i sentit un tall d’una intervenció de la ministra aquella que em sembla que és la porta-veu del gobierno d’españa, aquella que té un posat d’entre esverada i poca-solta, dient amb tota la barra que les “comunidades autónomas” sempre van tenir totes les competències i que gràcies a que el gobierno del que ella forma part va comprar i acumular material que posteriorment va cedir-los, van poder anar sortint del fangar de l’emergència sanitària derivada de la pandèmia.

M’he quedat garratibat (a part d’emprenyat) mentre pensava: com es pot ser tan hipòcrita?, com es pot ser tan mentider?, aquesta senyora és ministra del govern d’un estat!.

Veient aquestes actuacions no puc deixar de preguntar-me sota quines premisses actuen aquests personatges: de que la gent que els veu i escolta és idiota?, que és indocumentada?, que no està informada?, perquè clar, qualsevol que hagi estat una mica informat durant aquesta pandèmia, sense cap mena d’embut li pot dir mentidera a la cara a aquesta dona sense que ella pugui replicar.

Els Mossos d’Esquadra com a cos, i els seus caps com a tals, van tenir una actuació molt afortunada (o molt desgraciada) arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

Molt afortunada per qualsevol que s’ho miri des de fora i vulgui ser equànime; això, entre altres coses va provocar una onada d’admiració i respecte de la ciutadania de Catalunya cap a un cos que llavors, més que mai, va considerar “seu”: recordeu: “els Mossos seran sempre nostres”?.

Molt desgraciada als ulls dels qui no van fer res, dels qui ningú no va trobar a faltar, i per sobre dels que després han anat planant molt negres ombres de dubte. Aquests, a més, no van perdonar ni perdonaran mai l’èxit ni la reacció de la gent en favor del cos dels Mossos.

Des de llavors s’ha anat fent una tasca de desgast de la imatge del cos, amb actuacions que res tenen a “envejar” a les policies de l’estat; els han permès (o els han fet fer?) actuacions lamentables, amb violència gratuïta, identificacions sovint aleatòries, atestats “imaginatius”, racisme, etc.; tot això com a mínim tolerat des dels més alts comandaments polítics del cos.

Tota la impressió és de que hi hagi la voluntat de que la gent deixi de considerar “seva” la Policia de Catalunya i vegi menys aliena la policia forana ja que, al cap i a la fi, fan el mateix.

Com tantes coses està, en part, a les nostres mans de que ho aconsegueixin o no, però sobretot està, i en molt bona part, en mans dels propis membres de la nostra Policia dintre de la que hi ha, com a tot col·lectiu, elements de tota mena; i moltíssim està en mans dels responsables polítics del cos, que vist com actuen, haurien d’aclarir de quin costat estan, si dels Mossos “nostres” o dels Mossos “aliens”.

Llegint les paraules del tal Echenique al respecte de la possibilitat de demanar investigar el tema Gonzáles-GAL penso: algú pot trobar les set diferències entre la “penya Podemos” i els del PSOE, o el PP, o els de C’s, i qui sap si els del Vox?, i les sis?, i les cinc?, i les quatre?, i les tres?, i les dues?, qui sap si potser una de sola?. Ja ho va dir bé la mefistofèlica ex-vicepresidenta del gobierno Rajoy quan van entrar al congreso: “ya los tenemos donde queríamos”. I és que allà a dintre si està calentet a l’hivern, fresquet a l’estiu, cada més cau la pagueta, etc. etc…..

L’Europa de la democràcia, l’Europa de les llibertats, l’Europa de la modernitat; l’Europa de la justícia. Ai Europa!, com pot ser que a les teves costes s’ofeguin centenars, milers, d’immigrants per la teva inacció?; ai Europa!, com pot ser que contemplis com si no fós cosa teva la deriva ultradretana de països com Hongria, Polònia, Àustria o españa?; ai Europa, com pot ser que paguis a un país com Turquia perquè es quedi i sobretot amagui els immigrants?; ai Europa!, com pots tenir com a membre un país com españa que té símbols feixistes per tot arreu, el valle de los caídos, milers de fosses comunes, la fundación francisco franco i partits feixistes campant cada dia més al seu aire?; ai Europa!, com pots permetre que a un país soci teu, españa, s’apallissi gent pacífica perquè vol votar pacíficament?; ai Europa!, com pot ser que un país soci teu, españa, tingui presos polítics -tu saps perfectament que ho són- i se’ls jutgi i condemni en un judici-farsa que no s’hauria d’haver permès mai?. Ai Europa!, t’imaginava més gran, molt més gran.

Volen negociar, volen fer tractes, volen entendre’s… amb els que han perpetrat això: “El Suprem obliga la Generalitat valenciana a fer servir el castellà quan contacti amb Catalunya o les Illes Balears”, i encara que no ho digui, se suposa que això és amb els respectius vice-verses.

La veritat és que jo no em crec que ningú sigui tan mesell per pensar que després de tres segles aquesta gent de Madrid hagin canviat gaire per no dir gens, i en les proves em baso.

Si no són mesells, quina és la realitat?, que directament ens volen enganyar?; francament, a aquestes alçades, a la gent ja ens costa moltíssim creure’ns res que vingui dels polítics.

Aquests darrers anys els catalans independentistes, com que hem fet tantes coses, hem acumulat moltes dates i molts esdeveniments per al record. Moltes amb orgull i recança, d’altres també amb recança però potser sense tant orgull.

N’hi ha una que em porta molts bons records, molt d’orgull de poble, però, a mesura que han anat passant les setmanes i els mesos, em va sortint un sentiment de decepció i fins i tot d’agror.

M’explico millor: la tardor de l’any passat, formant part de la reacció per les sentències del judici del procés, va aparèixer el nomenat “Tsunami Democràtic”; sota la seva direcció es van fer accions espectaculars que van deixar l’estat español a tocar del KO. Recordeu aquells dies i setmanes que anàvem darrera dels famosos codis “QR”?, que qui en tenia els guardava gelosament com si fossin la clau del setè cel?; suposo que ho recordarem sempre.

Aquestes accions contundents i espectaculars a les que la gent va respondre com sempre respon la gent que estima Catalunya, van tenir un factor comú que,  des de la de l’Aeroport, va anar deixant un gran interrogant obert: perquè es donaven instruccions d’aturar-les en sec quan ja teniem els contraris contra les cordes?.

Llavors es va començar a dir el que ara sembla que s’estigui confirmant: que darrera del Tsunami hi havia literalment TOTS els partits independentistes(?) i vist el que vam veure i estem veient jo començo a tenir els meus dubtes de que no hi hagués també “els altres”.

Dieu-me conspiranoic, però cada vegada em sembla més clar que aquest Tsunami va ser un “artefacte” muntat pels polítics espantats davant del possible abast de les reaccions a la sentència; d’aquesta manera ho controlaven i s’asseguraven de que no se’ls anés de les mans. No em sap greu el que es va fer… em sap greu el que no es va fer!.

I amb la perspectiva del temps potser s’entenen coses com que el sinistre Marlaska (aquest home em fa por!) deia que ja tenien gairebé identificats els responsables del Tsunami… i tot d’una no se’n parla més; l’estrany silenci de TOTS els partits, fins i tot els més españols i espanyolistes (Iceta, Albiach, Roldán, Fernández), dels que recordem “performances” de tota mena reclamant per ves-a-saber-què i que d’això sembla se n’han, estranyament, oblidat; i així podríem continuar amb manta coses que no quadren en la història d’aquest Tsunami.

I és tot això que fa que em vagi sortint un sentiment de decepció i d’agror, no pel que vam o no vam fer, si no perquè, els nostres (?) polítics ens van utilitzar de manera miserable. Una vegada més. Quan direm prou?.

Aquests darrers anys els catalans independentistes, com que hem fet tantes coses, hem acumulat moltes dates i molts esdeveniments per al record. Moltes amb orgull i recança, d’altres també amb recança però potser sense tant orgull.

N’hi ha una que em porta molts bons records, molt d’orgull de poble, però, a mesura que han anat passant les setmanes i els mesos, em va sortint un sentiment de decepció i fins i tot d’agror.

M’explico millor: la tardor de l’any passat, formant part de la reacció per les sentències del judici del procés, va aparèixer el nomenat “Tsunami Democràtic”; sota la seva direcció es van fer accions espectaculars que van deixar l’estat español a tocar del KO. Recordeu aquells dies i setmanes que anàvem darrera dels famosos codis “QR”?, que qui en tenia els guardava gelosament com si fossin la clau del setè cel?; suposo que ho recordarem sempre.

Aquestes accions contundents i espectaculars a les que la gent va respondre com sempre respon la gent que estima Catalunya, van tenir un factor comú que,  des de la de l’Aeroport, va anar deixant un gran interrogant obert: perquè es donaven instruccions d’aturar-les en sec quan ja teniem els contraris contra les cordes?.

Llavors es va començar a dir el que ara sembla que s’estigui confirmant: que darrera del Tsunami hi havia literalment TOTS els partits independentistes(?) i vist el que vam veure i estem veient jo començo a tenir els meus dubtes de que no hi hagués també “els altres”.

Dieu-me conspiranoic, però cada vegada em sembla més clar que aquest Tsunami va ser un “artefacte” muntat pels polítics espantats davant del possible abast de les reaccions a la sentència; d’aquesta manera ho controlaven i s’asseguraven de que no se’ls anés de les mans. No em sap greu el que es va fer… em sap greu el que no es va fer!.

I amb la perspectiva del temps potser s’entenen coses com que el sinistre Marlaska (aquest home em fa por!) deia que ja tenien gairebé identificats els responsables del Tsunami… i tot d’una no se’n parla més; l’estrany silenci de TOTS els partits, fins i tot els més españols i espanyolistes (Iceta, Albiach, Roldán, Fernández), dels que recordem “performances” de tota mena reclamant per ves-a-saber-què i que d’això sembla se n’han, estranyament, oblidat; i així podríem continuar amb manta coses que no quadren en la història d’aquest Tsunami.

I és tot això que fa que em vagi sortint un sentiment de decepció i d’agror, no pel que vam o no vam fer, si no perquè, els nostres (?) polítics ens van utilitzar de manera miserable. Una vegada més. Quan direm prou?.