CODIS QR

Aquests darrers anys els catalans independentistes, com que hem fet tantes coses, hem acumulat moltes dates i molts esdeveniments per al record. Moltes amb orgull i recança, d’altres també amb recança però potser sense tant orgull.

N’hi ha una que em porta molts bons records, molt d’orgull de poble, però, a mesura que han anat passant les setmanes i els mesos, em va sortint un sentiment de decepció i fins i tot d’agror.

M’explico millor: la tardor de l’any passat, formant part de la reacció per les sentències del judici del procés, va aparèixer el nomenat “Tsunami Democràtic”; sota la seva direcció es van fer accions espectaculars que van deixar l’estat español a tocar del KO. Recordeu aquells dies i setmanes que anàvem darrera dels famosos codis “QR”?, que qui en tenia els guardava gelosament com si fossin la clau del setè cel?; suposo que ho recordarem sempre.

Aquestes accions contundents i espectaculars a les que la gent va respondre com sempre respon la gent que estima Catalunya, van tenir un factor comú que,  des de la de l’Aeroport, va anar deixant un gran interrogant obert: perquè es donaven instruccions d’aturar-les en sec quan ja teniem els contraris contra les cordes?.

Llavors es va començar a dir el que ara sembla que s’estigui confirmant: que darrera del Tsunami hi havia literalment TOTS els partits independentistes(?) i vist el que vam veure i estem veient jo començo a tenir els meus dubtes de que no hi hagués també “els altres”.

Dieu-me conspiranoic, però cada vegada em sembla més clar que aquest Tsunami va ser un “artefacte” muntat pels polítics espantats davant del possible abast de les reaccions a la sentència; d’aquesta manera ho controlaven i s’asseguraven de que no se’ls anés de les mans. No em sap greu el que es va fer… em sap greu el que no es va fer!.

I amb la perspectiva del temps potser s’entenen coses com que el sinistre Marlaska (aquest home em fa por!) deia que ja tenien gairebé identificats els responsables del Tsunami… i tot d’una no se’n parla més; l’estrany silenci de TOTS els partits, fins i tot els més españols i espanyolistes (Iceta, Albiach, Roldán, Fernández), dels que recordem “performances” de tota mena reclamant per ves-a-saber-què i que d’això sembla se n’han, estranyament, oblidat; i així podríem continuar amb manta coses que no quadren en la història d’aquest Tsunami.

I és tot això que fa que em vagi sortint un sentiment de decepció i d’agror, no pel que vam o no vam fer, si no perquè, els nostres (?) polítics ens van utilitzar de manera miserable. Una vegada més. Quan direm prou?.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s