CODIS QR

Aquests darrers anys els catalans independentistes, com que hem fet tantes coses, hem acumulat moltes dates i molts esdeveniments per al record. Moltes amb orgull i recança, d’altres també amb recança però potser sense tant orgull.

N’hi ha una que em porta molts bons records, molt d’orgull de poble, però, a mesura que han anat passant les setmanes i els mesos, em va sortint un sentiment de decepció i fins i tot d’agror.

M’explico millor: la tardor de l’any passat, formant part de la reacció per les sentències del judici del procés, va aparèixer el nomenat “Tsunami Democràtic”; sota la seva direcció es van fer accions espectaculars que van deixar l’estat español a tocar del KO. Recordeu aquells dies i setmanes que anàvem darrera dels famosos codis “QR”?, que qui en tenia els guardava gelosament com si fossin la clau del setè cel?; suposo que ho recordarem sempre.

Aquestes accions contundents i espectaculars a les que la gent va respondre com sempre respon la gent que estima Catalunya, van tenir un factor comú que,  des de la de l’Aeroport, va anar deixant un gran interrogant obert: perquè es donaven instruccions d’aturar-les en sec quan ja teniem els contraris contra les cordes?.

Llavors es va començar a dir el que ara sembla que s’estigui confirmant: que darrera del Tsunami hi havia literalment TOTS els partits independentistes(?) i vist el que vam veure i estem veient jo començo a tenir els meus dubtes de que no hi hagués també “els altres”.

Dieu-me conspiranoic, però cada vegada em sembla més clar que aquest Tsunami va ser un “artefacte” muntat pels polítics espantats davant del possible abast de les reaccions a la sentència; d’aquesta manera ho controlaven i s’asseguraven de que no se’ls anés de les mans. No em sap greu el que es va fer… em sap greu el que no es va fer!.

I amb la perspectiva del temps potser s’entenen coses com que el sinistre Marlaska (aquest home em fa por!) deia que ja tenien gairebé identificats els responsables del Tsunami… i tot d’una no se’n parla més; l’estrany silenci de TOTS els partits, fins i tot els més españols i espanyolistes (Iceta, Albiach, Roldán, Fernández), dels que recordem “performances” de tota mena reclamant per ves-a-saber-què i que d’això sembla se n’han, estranyament, oblidat; i així podríem continuar amb manta coses que no quadren en la història d’aquest Tsunami.

I és tot això que fa que em vagi sortint un sentiment de decepció i d’agror, no pel que vam o no vam fer, si no perquè, els nostres (?) polítics ens van utilitzar de manera miserable. Una vegada més. Quan direm prou?.

LA GENT

La gent és la força d’un país. La gent de Catalunya té molta força. Va empènyer fins a fer un referèndum que va posar al límit l’estat español. Va portar el país a les portes de la independència. La seva gent va tornar a fer aguantar la respiració a l’estat quan va ocupar l’aeroport, quan va engegar i va guanyar la “batalla d’Urquinaona”; va tornar-lo a fer tremolar quan va bloquejar la frontera, també amb les impressionants i memorables marxes per la llibertat. La seva gent ha recollit en hores quantitats multi-milionàries per pagar les indecents fiances imposades pels jutges (o pel govern?) d’españa. La seva gent ha fet i farà de tot, ho ha aguantat i ho aguantarà tot, sempre respon i respondrà sigui el que sigui el que el país necessiti.

I a la seva gent una colla de vegades els polítics d’aquí, gairebé tots, els han aixecat la camisa. I això la gent de Catalunya no s’ho mereix, entre altres coses perquè molt poques vegades en el món uns polítics hauran tingut darrera seu una gent tan entregada. Però encara que hagi trigat a donar-se’n compte ara ja ho ha vist, i n’està tipa, i la meva percepció és que no n’aguantarà gaires, per no dir cap més.

La gent ha de ser conscient (cada vegada n’és més) de què és ella qui té la força, que els polítics són on són perquè els hi ha posat la gent, i que la gent els pot treure, i els traurà si cal.

Els partits, necessaris per canalitzar la voluntat de la gent, han derivat en engranatges opacs amb grans estructures professionals, en agències de col·locació amb les que es premien les fidelitats, que manegen pressupostos impossibles, i que han acabat existint i treballant per a si mateixos, els importen un rave el país i la seva gent, que només compten en la mesura que una acció determinada beneficiï o no els interessos partidaris.

Que la gent torni a agafar la iniciativa i empenyi més fort que mai.

INVIOLABILITAT

Tinc clar que ni el tema ni el(s) personatge(s) protagonista(es) no valen els minuts que empraré escrivint això ni l’electricitat que gasti l’ordinador.

Arran de la notícia de que la fiscalia del tribunal suprem español ha decidit investigar algunes de les trapelleries econòmiques de l’ex rey dels españols, s’ha desfermat una allau d’opinions al respecte.

I a mi, encara avui, em continuen deixant esmaperdut segons quines opinions sento, fins i tot de jutges, ex-jutges, professors, catedràtics, polítics, etc., i que diuen i es queden tan amples, que de investigar, en tot cas se’l podrà investigar des de la data de la seva abdicació en endavant però no en l’època en que era rey. Com poden dir això?, aquests paios són “inviolables” per tot el que faci referència a la seva prescindible funció reial, perquè al cap i a la fi ells no poden prendre cap decisió i tot document que signin ha d’estar signat pel govern de torn que és qui ha decidit i qui n’assumeix la responsabilitat. Punt!!!.

Doncs no, en aquell país de pandereta i segons aquests saberuts personatges, resulta que el que exerceix de rey podria (compte, dic “podria”) violar, matar, abusar de menors, vendre droga, cobrar comissions il·legals, robar, extorsionar o saltar-se semàfors amb tota la impunitat del món i encara se li haurien de riure les gràcies. Home no, tants milers d’anys d’evolució i civilització i que encara hi hagi gent preparada que defensi barbaritats com aquesta és indignant.

INVIOLABILITAT

Tinc clar que ni el tema ni el(s) personatge(s) protagonista(es) no valen els minuts que empraré escrivint això ni l’electricitat que gasti l’ordinador.

Arran de la notícia de que la fiscalia del tribunal suprem español ha decidit investigar algunes de les trapelleries econòmiques de l’ex rey dels españols, s’ha desfermat una allau d’opinions al respecte.

I a mi, encara avui, em continuen deixant esmaperdut segons quines opinions sento, fins i tot de jutges, ex-jutges, professors, catedràtics, polítics, etc., i que diuen i es queden tan amples, que de investigar, en tot cas se’l podrà investigar des de la data de la seva abdicació en endavant però no en l’època en que era rey. Com poden dir això?, aquests paios són “inviolables” per tot el que faci referència a la seva prescindible funció reial, perquè al cap i a la fi ells no poden prendre cap decisió i tot document que signin ha d’estar signat pel govern de torn que és qui ha decidit i qui n’assumeix la responsabilitat. Punt!!!.

Doncs no, en aquell país de pandereta i segons aquests saberuts personatges, resulta que el que exerceix de rey podria (compte, dic “podria”) violar, matar, abusar de menors, vendre droga, cobrar comissions il·legals, robar, extorsionar o saltar-se semàfors amb tota la impunitat del món i encara se li haurien de riure les gràcies. Home no, tants milers d’anys d’evolució i civilització i que encara hi hagi gent preparada que defensi barbaritats com aquesta és indignant.

COMUNS

Aquests que recolzen el PSOE (155), que pacten pròrrogues de l’estat d’alarma amb C’s, que la seva fiscalia empaita amb recrescut acarnissament tot el que sigui independentisme a Catalunya, que ens arrabassa competències amb l’excusa de la pandèmia, que treu a passejar militars pels carrers, que pacta l’alcaldia de Barcelona amb Valls, que… el que convingui mentre sigui contra Catalunya i a favor dels seus interessos de partit, ara es despengen demanant la compareixença de la consellera Vergés pel tema del contracte amb Ferrovial perquè, diuen, “afebleix el model de sanitat” català.

Els que em llegiu habitualment, sabeu què en penso del contracte en qüestió i dels nostres polítics, tal i com explico en el meu escrit anterior;  el que també penso és que a la senyora Albiach i a la seva colla els preocupa l’afebliment del model de sanitat català el mateix que a mi la taxa d’èxit de la reproducció “in vitro” del pangolí rinxolat, per dir alguna cosa, i que si ara fan això és només per intentar desgastar políticament la consellera i de pas i per sobre de tot el poc o molt independentisme que encara pugui quedar a ERC.

Continuem amb el podrimer de la política al nostre país.

..I DIUEN QUE PLOU

La primera part de la frase és: “se’ns pixen a sobre…”. Això és el que ha fet la inefable consellera de Salut amb els sanitaris, i aquí hi van des del primer director d’hospital fins als serveis de neteja. Doncs si: se’ls pixa a sobre, i perdoneu per la grolleria.

Quan ho vaig sentir per la ràdio, m’havia perdut el context i no m’ho creia, fins que no ho vaig sentir per segona o tercera vegada no m’ho vaig començar a creure. Em semblava massa gros.

Quan encara no s’ha acabat la pandèmia, la consellera adjudica, a dit!, i per la misèria de disset milions d’euros, el servei de seguiment als infectats pel coronavirus a Ferrovial, empresa madrilenya paradigmàtica de l’Ibex-35, del que els “nostres polítics” (ho poso entre cometes perquè ja no sé de qui són aquests polítics), blasmen sempre que els ve a tomb. Gairebé simultàniament, deia a CatRàdio que “estaven estudiant” la retribució extra que donarien al personal sanitari per compensar-los (es pot?) per tot el que han fet i els riscos que han assumit.

He sentit veus més que autoritzades dient que això es podia fer directament pels CAP o altres serveis del Sistema de Salut català és de suposar que pel mateix cost o poc més del que ja té aquest sistema, o si hagués representat algun sobre-cost, almenys aniria a parar a aquest  col·lectiu tan exigit i maltractat.

Polítics “nostres”, col·loquialment parlant us dic: “poseu-vos les piles” perquè n’estem fins als nassos de les vostres giragonses, de les vostres paraules buides, dels vostres paperots, de les vostres indefinicions, de que no sabem per què treballeu encara que cada vegada estigui més clar que dubtosament ho feu per la independència, si continueu així us engegarem fora amb una bona coça als vostres culs tan acostumats a les confortables i ben pagades poltrones.

REFERÈNDUM O ENQUESTA

Vam fer un referèndum el dia 1 d’Octubre del 2.017, vam votar i el vam guanyar. Hi ha que en nega la validesa perquè entre altres coses, diuen, no es van donar les condicions per considerar-lo vàlid (són els mateixos que van fer el que van fer per que les condicions no es donessin); a més diuen que segons la constitució del seu país no se’n pot fer un altra.

Llavors n’hi ha d’altres, de fet la majoria, que enlloc de defensar el referèndum fet i el seu resultat, també diuen que se n’hauria de fer un altra, però pactat amb l’estat, quan saben perfectament que l’estat no ho pactarà mai, mani qui mani allà.

Dit tot això em pregunto: i perquè no fem una enquesta?; no a la població en general, si no als polítics amb carnet i de manera especial als que estan “en nòmina”, de qualsevol administració, del respectiu partit o dels dos a la vegada, que no és pas tan inusual. L’enquesta tindria una única pregunta que seria “vols la independència de Catalunya?”, a la que només es podria respondre “si” o “no” (es nota que no soc polític).

Perquè fer aquesta enquesta?, doncs perquè així la gent podríem saber amb qui ens “juguem els quartos” i si no ens convingués anar de la mà de qui anem, canviar de companys de viatge.

Mentre acabo l’escrit em dono compte que això no pot ser per que l’enquesta tindria un greu problema de fiabilitat: si està demostrat que la gent mentim a les enquestes, què no faran els polítics que això de mentir ja els ve de fàbrica?.

CODIS QR

Aquests darrers anys els catalans independentistes, com que hem fet tantes coses, hem acumulat moltes dates i molts esdeveniments per al record. Moltes amb orgull i recança, d’altres també amb recança però potser sense tant orgull.

N’hi ha una que em porta molts bons records, molt d’orgull de poble, però, a mesura que han anat passant les setmanes i els mesos, em va sortint un sentiment de decepció i fins i tot d’agror.

M’explico millor: la tardor de l’any passat, formant part de la reacció per les sentències del judici del procés, va aparèixer el nomenat “Tsunami Democràtic”; sota la seva direcció es van fer accions espectaculars que van deixar l’estat español a tocar del KO. Recordeu aquells dies i setmanes que anàvem darrera dels famosos codis “QR”?, que qui en tenia els guardava gelosament com si fossin la clau del setè cel?; suposo que ho recordarem sempre.

Aquestes accions contundents i espectaculars a les que la gent va respondre com sempre respon la gent que estima Catalunya, van tenir un factor comú que,  des de la de l’Aeroport, va anar deixant un gran interrogant obert: perquè es donaven instruccions d’aturar-les en sec quan ja teniem els contraris contra les cordes?.

Llavors es va començar a dir el que ara sembla que s’estigui confirmant: que darrera del Tsunami hi havia literalment TOTS els partits independentistes(?) i vist el que vam veure i estem veient jo començo a tenir els meus dubtes de que no hi hagués també “els altres”.

Dieu-me conspiranoic, però cada vegada em sembla més clar que aquest Tsunami va ser un “artefacte” muntat pels polítics espantats davant del possible abast de les reaccions a la sentència; d’aquesta manera ho controlaven i s’asseguraven de que no se’ls anés de les mans. No em sap greu el que es va fer… em sap greu el que no es va fer!.

I amb la perspectiva del temps potser s’entenen coses com que el sinistre Marlaska (aquest home em fa por!) deia que ja tenien gairebé identificats els responsables del Tsunami… i tot d’una no se’n parla més; l’estrany silenci de TOTS els partits, fins i tot els més españols i espanyolistes (Iceta, Albiach, Roldán, Fernández), dels que recordem “performances” de tota mena reclamant per ves-a-saber-què i que d’això sembla se n’han, estranyament, oblidat; i així podríem continuar amb manta coses que no quadren en la història d’aquest Tsunami.

I és tot això que fa que em vagi sortint un sentiment de decepció i d’agror, no pel que vam o no vam fer, si no perquè, els nostres (?) polítics ens van utilitzar de manera miserable. Una vegada més. Quan direm prou?.

LA GENT

La gent és la força d’un país. La gent de Catalunya té molta força. Va empènyer fins a fer un referèndum que va posar al límit l’estat español. Va portar el país a les portes de la independència. La seva gent va tornar a fer aguantar la respiració a l’estat quan va ocupar l’aeroport, quan va engegar i va guanyar la “batalla d’Urquinaona”; va tornar-lo a fer tremolar quan va bloquejar la frontera, també amb les impressionants i memorables marxes per la llibertat. La seva gent ha recollit en hores quantitats multi-milionàries per pagar les indecents fiances imposades pels jutges (o pel govern?) d’españa. La seva gent ha fet i farà de tot, ho ha aguantat i ho aguantarà tot, sempre respon i respondrà sigui el que sigui el que el país necessiti.

I a la seva gent una colla de vegades els polítics d’aquí, gairebé tots, els han aixecat la camisa. I això la gent de Catalunya no s’ho mereix, entre altres coses perquè molt poques vegades en el món uns polítics hauran tingut darrera seu una gent tan entregada. Però encara que hagi trigat a donar-se’n compte ara ja ho ha vist, i n’està tipa, i la meva percepció és que no n’aguantarà gaires, per no dir cap més.

La gent ha de ser conscient (cada vegada n’és més) de què és ella qui té la força, que els polítics són on són perquè els hi ha posat la gent, i que la gent els pot treure, i els traurà si cal.

Els partits, necessaris per canalitzar la voluntat de la gent, han derivat en engranatges opacs amb grans estructures professionals, en agències de col·locació amb les que es premien les fidelitats, que manegen pressupostos impossibles, i que han acabat existint i treballant per a si mateixos, els importen un rave el país i la seva gent, que només compten en la mesura que una acció determinada beneficiï o no els interessos partidaris.

Que la gent torni a agafar la iniciativa i empenyi més fort que mai.

INVIOLABILITAT

Tinc clar que ni el tema ni el(s) personatge(s) protagonista(es) no valen els minuts que empraré escrivint això ni l’electricitat que gasti l’ordinador.

Arran de la notícia de que la fiscalia del tribunal suprem español ha decidit investigar algunes de les trapelleries econòmiques de l’ex rey dels españols, s’ha desfermat una allau d’opinions al respecte.

I a mi, encara avui, em continuen deixant esmaperdut segons quines opinions sento, fins i tot de jutges, ex-jutges, professors, catedràtics, polítics, etc., i que diuen i es queden tan amples, que de investigar, en tot cas se’l podrà investigar des de la data de la seva abdicació en endavant però no en l’època en que era rey. Com poden dir això?, aquests paios són “inviolables” per tot el que faci referència a la seva prescindible funció reial, perquè al cap i a la fi ells no poden prendre cap decisió i tot document que signin ha d’estar signat pel govern de torn que és qui ha decidit i qui n’assumeix la responsabilitat. Punt!!!.

Doncs no, en aquell país de pandereta i segons aquests saberuts personatges, resulta que el que exerceix de rey podria (compte, dic “podria”) violar, matar, abusar de menors, vendre droga, cobrar comissions il·legals, robar, extorsionar o saltar-se semàfors amb tota la impunitat del món i encara se li haurien de riure les gràcies. Home no, tants milers d’anys d’evolució i civilització i que encara hi hagi gent preparada que defensi barbaritats com aquesta és indignant.