NO TÉ REMEI

Lo d’españa amb Catalunya no té remei. España no suporta la mera existència de Catalunya, no la tolera, és superior al seu raciocini i voluntat. La meva conclusió personal és que és per la llengua; al seu magí imperial no hi cap la idea que uns súbdits (és el que som per l’estat español) no deixin córrer la seva insignificant llengua i abracin la del seu imperi(!).

Ho vaig començar a veure clar fa més de cinquanta anys. L’agost del 1969 vaig haver d’anar a fer “la mili”; a la caserna hi érem a parts més o menys iguals reclutes catalans i bascos, en aquella època ETA havia començat a matar i tots els estaments oficials, policials i militars de l’estat estaven sota una veritable psicosi per aquest tema, doncs tot i aquell ambient, per qualsevol comandament de la caserna els bascos sempre van ser els simpàtics “chicarrones del Norte”, i els catalans sempre vam ser, amb sort, els “polacos” i, amb no tanta sort, els “perros catalanes”.

L’estat español sap perfectament que si mai aconseguís imposar l’español, tindria la partida guanyada, perquè tot el demés vindria per si sol, d’aquí la seva obsessió per ofegar-nos, humiliar-nos, empresonar-nos, pegar-nos, fer-nos exiliar, ofegar el país econòmicament, treure’ns tot poder decisori, intentar diluir-nos, però i per damunt de qualsevol cosa, esborrar el català i imposar l’español.

A la nostra mà està que no se’n surtin.

SER ON ET VOLEN

Diuen les males llengües que la maquiavèl·lica vice-presidenta del senyor Rajoy, quan els de Podemos van entrar al congreso de los diputados, va dir: “ya los tenemos donde queríamos”, o sigui que ja havien entrat en l’engranatge del poder, en aquell status que pel que es veu acaba agradant tant i engoleix tothom.

Amb l’aixecada de camisa d’ahir del gobierno als de Bildu, aquesta teoria ha quedat demostrada perquè a la senyora Aizpurúa, portaveu de Bildu, li ha faltat temps per relativitzar la plantofada rebuda quan en poques hores els matisaven i desvirtuaven el seu acord, dient que el que van dir els del gobierno es referia “als temps”, que la reforma (que no és reforma, és derogació!) no es podia fer de la nit al dia, i que s’ha de fer “poc a poc”, i ho ha reblat dient que la seva confiança seguia intacte. Uns altres que ja són on els volien i als que també ha engolit l’engranatge.

S’ha de reconèixer que en això els de Madrid en són uns mestres.

LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

Vagi per davant que la frase següent no és meva, l’he manllevada d’un article d’en Salvador Cots a “El Món”: “no és moment per a polítics petits”.

I té tota la raó, en un país segrestat pel “mando único”, sense cap poder, sense diners, sense capacitat de decisió, el que necessitem és un polític gran, gosaria a dir que necessitem un polític gegant que ens tregui d’aquest fangar en el que estem.

I encara que sembli una contradicció: precisament perquè necessitem un gegant polític, necessitem un no-polític, o sigui un polític no professional; arribo a aquesta conclusió senzillament veient el bé de déu que tenim a la política actualment on no hi veig ningú que ni remotament pugui però i sobretot vulgui, embrancar-se en una guerra -ens han empeltat l’argot bèl·lic- com aquesta; jo els veig -tots, i dic tots- només dedicats a les intrigues de passadissos, a engegar i esquivar ganivetades, a trepar el més amunt  possible, i per sobre de tot a conservar el modus vivendi al que ja s’han acomodat.

Catalunya segur que té moltes dotzenes de persones capaces de posar-se davant del país, muntar un equip amb gent del seu nivell, i que a més, com deien els vells del meu poble “ja els tinguin fets”, i això es refereix als diners, o sigui, que no es posin en política pels rèdits que els pugui donar si no que fins i tot els sigui un mal negoci; això és garantia gairebé segura de “immunitat” davant temptacions i cants de sirena.

Un petit divertiment (cruel?): aneu repassant els polítics de primera línia, de qualsevol color, i a veure a quants veieu guanyant-se la vida “al carrer” (vull dir fora de la política).

VOTS A CANVI DE “COGOBERNANZA”

I ara tenim els nostres(?) diputats a Madrid, discutint amb els amos a veure si els donen els vots a canvi de què serà.

Els amos, que la saben molt llarga, no és en va que fa tres-cents anys que ens tenen agafats per on fa mal, els diuen que si es porten bé introduiran un concepte que s’han inventat fa quatre dies però que està tenint molt predicament mediàtic, els estan parlant ni més ni menys que de la “cogobernanza”, alça aquí amb la paraulota!; què vol dir?, ni els que ho proposen ho saben, ni falta que els fa, mentre els altres els la comprin.

La compraran?, voldria creure que no perquè gent que fa quatre dies van tenir la independència del seu país a tocar, que tenen darrera seu un electorat que té molt clar el que vol, no puc creure que s’agafin a aquest concepte que no és independència, que no és autonomia, que no és federalisme, que literalment no és res. Em repeteixo una i altra vegada la pregunta per intentar convèncer-me jo mateix de que no, no la compraran. Però sabeu què?, es veu que soc difícil de convèncer. Interpreteu-ho com vulgueu.

UN MÉS

Un suggeriment més del President Torra, l’enèsim, que l’ínclit ministro Illa després de refusar-lo directament, de que algú dels seus corifeus el rebregués i se’n fotés, serà adoptat ara després de “sesudas reflexiones” amb els seus tècnics. Em refereixo a l’obligatorietat de portar mascaretes a tots els espais públics que sembla ser que serà decretada d’un moment a l’altra.

I ara la (primera) pregunta del milió: quantes infeccions i per derivació quants morts s’haurien estalviat si tots aquests suggeriments haguessin estat adoptats en el moment en que els van ser fets?; quantes infeccions i per derivació quants morts ens hauríem estalviat a Catalunya si haguéssim aplicat directament aquestes mesures sense esperar el vist i plau dels manaires de Madrid?.

I ara la (segona) pregunta del milió: perquè no ho hem fet directament sense esperar cap vist i plau?; està clar que ni govern efectiu ni històries, front abaixat, orelles abaixades, mirada poruga, cua entre cames i obeint els amos.

Una darrera pregunta: algú hauria gosat acusar algú d’algun delicte?, s’ho haurien pogut permetre?. Conec fa molts anys aquella dita que diu que “de pagar tu a pagar jo…”, però en aquest cas, s’hauria hagut de provar, no?.

Tot plegat molt lamentable, i amb molt patiment i molts morts pel mig.

IDEES

Costarà que res torni a ser com era, i parlo de tot el que fa referència a llibertats. A l’estat español li agrada  tenir-nos tancats, muts, a la gàbia i controlats. I s’hi troba a gust. La pandèmia aquesta li ha vingut com anell al dit. I no té cap ganes de canviar la situació, amb estat d’alarma o sense. Només cal sentir o llegir les diferents informacions que venen dels polítics i caps policials.

Per tant, anem oblidant-nos per molt de temps de grans moviments de gent i de grans manifestacions; a més, anem amb molta cura de segons què diem i on ho diem; anem amb molta (més) cura amb tot allò que escrivim i on ho escrivim; i anem amb molta cura amb qui parlem i de què hi parlem, perquè tenen les antenes desplegades i ells estan disposats a lligar fins i tot el virus als desitjos de independència.

Entitats com l’ANC i Òmnium, impulsores de les grans mobilitzacions que hem fet, han estat molt de temps el gra al capdavall de l’esquena dels nostres polítics. Doncs bé, a la vista de que amb la “nova normalitat” ens podem anar oblidant de batre rècords d’assistència a “manis”, jo demano a tothom que vagi donant-li voltes al magí i si se li acut alguna idea que li sembli digne de proposar, que s’adreci a aquestes entitats (encara que malauradament fa un temps que Òmnium no sembla estar gaire per aquestes tasques) per veure de trobar entre tots noves maneres de continuar fent-nos sentir, de continuar sent el gra emprenyador que faci que els nostres polítics tornin a pensar en el país i no en el seient i que si convé jugar-se-la que se la juguin, i si no, que pleguin.

ACONTENTAR ÉS FÀCIL

La gent que té poc o res és fàcil d’acontentar, qualsevol cosa els sembla molt i així el que es mor de gana agraeix un rosegó de pa sec. Disculpeu per expressar-ho tan cruament.

Doncs això és el que passa amb la ciutadania d’un país: si tenen de tot, difícilment els acontentaràs gaire per més que t’hi esmercis. Ara bé, quan no tenen res, qualsevol cosa els semblarà molt; els que ja tinguin una edat recordaran quan sortíem de la postguerra i “del temps de la gana” que deien i qualsevol cosa ens semblava molt: un dinar endreçat el dia de Nadal, una paraula en català sentida al vol a la ràdio, un guàrdia civil que no ens acollonia, tot això, ja em direu, ens semblava qui sap què!.

A Catalunya fa encara no tres anys ens va semblar que ho teníem gairebé tot i només ens faltava la independència; la vam tenir a tocar; acontentar-nos per part de l’estat era gairebé impossible. Després va passar el que tots sabem i  només ha faltat la pandèmia (que en aquest aspecte els ha ben caigut del cel) i no tenim gairebé res.

I ara l’estat ho té millor que mai per acontentar-nos: imaginem que alliberen un pres, o que ens transfereixen quatre rals, o que ens retornen un bocí de qualsevol de les competències arrabassades i au, ja estarem contents una temporada (i els nostres polítics posant-se medalles).

Hem passat a tenir tan poc, que qualsevol cosa ens semblarà una gran victòria. Com que ens morim de gana agrairem el rosegó de pa (sec). Aquest és el perill.